“Però, de què es queixen, si ja tenen igualtat?”
A Paula li digueren que ser lesbiana ja no era res extraordinari, que estava normalitzat, però, quan agafà la mà de la seua parella pel carrer, te que suportar tot tipus de mirades.
Joan va anar a les manifestacions de l’Orgull i tornant a sa casa li agrediren al nivell que el va tindre hospitalitzat, simplement per la seua condició sexual.
A Cristina la tiraren del seu treball quan s’enteraren de que era una dona transsexual, condemnant-la a una vida precària amb la prostitució com a únic mètode de supervivència.
Els pares de Clara i Pere els feren de costat quan els digueren que eren bisexuals, ja que per a ells això sols era una moda adolescent.
Igualtat es poder ser lliure sense ser jutjat per com i qui eres, una cosa que està dins teua i que no pots canviar. Igualtat es anar pel carrer i poder agafar la mà a la teua parella, no tindre por a que t’agredisquen per ser tu, que la teua expressió de gènere no et margine de la societat o que no tingues que “eixir del armari” amb ningú, perquè eres igual de normal que tot el món, igual que a ningú se’l jutja per ser alt o baix, o tindre els cabells rulls o llisos.
Hui, 17 de maig, dia mundial contra la LGBTfòbia, Xàbia dona un crit per la visibilitat i la normalitat. Perquè si alcem la veu tots a l’hora, no ens podran ignorar.
Manifest del grup d’acció d’alumnat de L’IES núm. 1 de Xàbia
